Benvinguts a aquesta nova entrada de COED.
Avui us parlaré d'una activitat que vam dur a terme el divendres 29 de Novembre. El recital de poemes! Per fi! Nosaltres, els alumnes, ja sabíem que teníem aquest recital des del primer dia de l'assignatura, però era com una activitat que arracones en un cantó i te n'acabes oblidant.
Doncs sí. Jo vaig recitar el meu poema el divendres 29 de Novembre, junt amb la Sílvia Ricart. Tot i que des del principi de curs, la Rosa al començar la classe ens recitava un poema, o bé posava un vídeo d'un poema, jo, encara no sabia ben bé com faria el meu recital.
Vaig decidir fer-ho amb la Sílvia, perquè així quedava d'una manera més dinàmica, més bonic. Així semblava un diàleg. Doncs fet!- deveu estar pensant. Però no.
Nosaltres havíem pensat fer un poema de Neruda. Concretament aquest:
Poema 20
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Escribir, por ejemplo: "La noche esta estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos".
El viento de la noche gira en el cielo y canta.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Yo la quise, y a veces ella también me quiso.
En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.
La besé tantas veces bajo el cielo infinito.
Ella me quiso, a veces yo también la quería.
Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.
Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.
Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.
La noche está estrellada y ella no está conmigo.
Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.
Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.
La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.
Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.
De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.
Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.
Porque en noches como esta la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.
Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,
y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.
El que volíem era traduir-lo al català. Però abans de marxar cap a casa, vam anar a parlar amb la Rosa, i el que ella ens va dir, va ser que busquéssim un poeta que no el coneixéssim gaire, i d'aquesta manera, també ens enriquíem.
Així doncs, vam començar a buscar si teníem llibres per casa. Fins que vaig trobar un llibre de Pere Quart. Sí, aquí dins hi havia el nostre poema, el poema elegit.
Però abans d'ensenyar-vos el poema que vam recitar, us explicaré breument qui és Pere Quart.
Biografia:
Joan Oliver i Sallarès va néixer el 29 de novembre de 1899 al carrer del Jardí de Sabadell, en el una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca. Va ser el quart d'onze germans. D'aquí ve el cognom del seu pseudònim. Va estudiar Dret i Filosofia i amb vint anys ja tenia les dues carreres acabades.
Escrivia teatre i poesia, i va rebre el premi d’Honor de les Lletres Catalanes al 1970.
El poema que nosaltres vam escollir, va ser : ESPERO, SOSPITO, TEMO, VOLDRIA
Espero sospito temo voldria
Espero que no em miri,
que no em vegi.
Sospito que hi és sempre,
que no falla,
que em té fitxat,
que no hi ha escapatòria.
Temo que m´amenaci,
que em renyi,
que em castigui,
o que m´espiï,
i em segueixi.
Em desficien els misteris,
els oracles,
els enigmes,
els dons, els privilegis,
els èxtasis.
Les cerimònies em desassosseguen:
el culte,
el núvol sacre.
I voldria sentir-lo i veure´l,
parlar-hi, entendre´l,
servir-lo com un home
sempre.
Voldria que em prengués d´una vegada
o que em mudés en fulla,
en cosa pura, estúpida
en pedra o aigua,
en aire, en volva,
en àtom,
del seu total reialme.
Vull amor o repòs.
Pere Quart.
Doncs per recitar aquest poema, la Sílvia i jo, vam decidir que diríem un vers cadascuna. D'aquesta manera quedava com si sigues un diàleg.
Ens va tocar sortir en el novè lloc.
Quan vam sortir jo estava nerviosa. Ens ho havíem preparat molt bé i no volia que ens sortís malament. Així doncs, vam demanar que tanquessin els ulls perquè es puguessin centrar millor en el què deia la poesia.
Quan vam sortir jo estava nerviosa. Ens ho havíem preparat molt bé i no volia que ens sortís malament. Així doncs, vam demanar que tanquessin els ulls perquè es puguessin centrar millor en el què deia la poesia.
Mentre recitavem...
Aquesta activitat, em va servir per veure que "tots portem un poeta a dins", sigui millor o pitjor. També em va servir per veure que la meva opinió sobre la poesia ha canviat. Quan era petita no m'agradava gents, perquè no l'entenia. Però amb aquest exercici he pogut veure que la començo a entendre i que m'agrada i em relaxa.
El fet de fer el recital amb una parella, em va ensenyar el valor de compromís, ja que si jo no em sabia la meva part, la meva companya no podia fer la seva part.
Finalment, penso que va ser una activitat molt profitosa i molt maca. Una bona activitat per acomiadar el semestre.
Informació:
- La biografia de Pere Quart l'he extret de: http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Oliver_i_Sallar%C3%A8s
- La lletra del poema és de: http://www.poesia.cat/tus_poemas/1_ver_poemas_por_listado_titulo.php?IDregistre=Espero%20%20sospito%20%20temo%20voldria&poeta=Oliver%20i%20Sallar%E8s,%20Joan%20(Pere%20Quart)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada